Pròleg

ÉS POSSIBLE UNA AGRICULTURA URBANA?
Tres mirades sobre un mateix dubte

Pau Faus, juliol de 2013

D’ençà que vaig publicar fa alguns anys el llibre La Ciudad Jubilada: Breve diccionario sobre los huertos informales en los ríos de Barcelona he rebut diverses invitacions per participar en xerrades i projectes al voltant del que avui en dia es denomina ‘agricultura urbana’. En cada un d’aquests casos, sempre he volgut deixar molt clar que la meva possible aportació al debat tindria, inevitablement, molt poc d’agrícola i molt més d’urbà. La meva experiència sobre aquesta temàtica es limita als horts autoconstruits a la perifèria de Barcelona i es concentra, per sobre de qualsevol altre aspecte, en la seva condició d’apropiació autònoma del territori per part d’un sector de la ciutadania.

Quan la Vanessa i l’Albert em van proposar fer el pròleg d’aquest llibre vaig tornar a repetir el mateix, però malgrat això (o potser precisament per això) tots dos hi van insistir. Voldria agrair-los aquí la seva confiança i felicitar-los molt sincerament pel treball que han realitzat.

El pròleg que he plantejat, es limita a desenvolupar breument tres conceptes que em semblen pertinents per amplificar encara més la pregunta que encapçala aquest text. Si tot plegat serveix per despertar una miqueta més la curiositat del lector o la lectora em donaré per més que satisfet. Del que no en tinc cap dubte és que molts d’aquests interrogants s’aniran responent, i alhora multiplicant, a mesura que us endinseu en el llibre.

PERIFÈRIA

Ortodoxament parlant, agricultura i urbanitat sempre han estat termes antagònics. Des de l’extensió definitiva de l’urbanisme, al llarg de la revolució industrial, la ciutat va esdevenir definitivament l’antítesis i l’alternativa al camp. En l’imaginari urbà, el camp es va convertir simplement en aquell exterior que proveïa la ciutat de les seves necessitats alimenticies. Fins no fa massa temps, aquesta divisió ciutat-camp encara resultava vàlida per delimitar clarament les dues formes principals que tenia la societat d’assentar-se en el territori. Però a mitjans del segle passat, el límit es va començar a difondre i va aparèixer un nou àmbit que s’acabaria denominant ‘perifèria’.

El més interessant d’aquest nou territori era que ja no s’inscrivia en un espai acotat. Al contrari, es tractavad’una nebulosa nòmada i amorfa que eludia contínuament qualsevol intent de catalogació i delimitació convencional. Probablement per això, el terme ‘perifèria’ mai ha deixat d’estar qüestionat i molts són els que any rere any intenten, amb més o menys fortuna, rebatejar-lo i reinventar-lo.

Malgrat tot, i per sobre de qualsevol debat lingüístic o conceptual, allò innegable és que la perifèria simbolitza el “més enllà urbà”, allà on la presència de la ciutat és un rumor llunyà i on també ho son de retruc les seves regles del joc. Però, de la mateixa forma que la relació entre perifèria i ciutat és òbvia, podem també vincular la perifèria al camp? La podem arribar a considerar també com un “més aquí agrícola”? Podria ser la perifèria, gràcies a la seva ambigüitat, el laboratori ideal on experimentar aquesta desitjada fusió entre agricultura i urbanitat?

AUTOSUFICIÈNCIA

Existeix una diferència essencial, i massa sovint ignorada, entre el camp i la ciutat. Així, mentre el camp és potencialment autosuficient, la ciutat és per definició dependent. De la mateixa manera que sabem que no existeix cap ciutat que posseeixi dins la seva extensió tot allò que necessita per sobreviure, també sabem (o intuïm) que la autosuficiència al camp sí que és possible, principalment perquè nombrosos exemples ho avalen.

Aspirar a una autosuficiència vinculada a la urbanitat sembla doncs, a primer cop d’ull, una tasca difícil. Tot i això, nombroses iniciatives s’han popularitzat en els darrers anys amb l’objectiu d’escurçar aquesta distància aparentment insalvable. Des de la rur-urbanitat fins a la denominada cultura “slow”, molts són els camins que alguns habitants de la ciutat han obert per assolir unterme migon les virtuts dels dos extrems hi puguin conviure.

Malgrat aquests intents, també són molts elsciutadans han triat fugir, assumint que aquesta fusió mai serà possible dins d’una col•lectivitat urbana. Podrem arribar a construirmai una urbanitat que renuncii al confort i alhora a la dependència externa de les ciutats actuals? Existeix una autosuficiència col•lectiva o és una opció inevitablement individual o grupal? És una agricultura desvinculada de l’autosuficiència simplement un entreteniment?

NATURA

Sosté el filòsof eslovè Slavoj Žižek que “potser hauríem d’acceptar que la natura no existeix, però no des d’un punt de vista subjectiu, sinó en referència a aquella natura harmònica i equilibrada que es proclama avui en dia”. I és que la natura ja fa temps que ha deixat de ser aquella amenaça indomable que atemoria els humans, per a convertir-se (principalment a les societats occidentals) en un concepte vinculat exclusivament al descans, la desconnexió i la contemplació. Una natura de postal que ara només cal endreçar, acotar i embellir. Una natura anestesiada, que nega la seva vessant hostil i imprevisible. Una natura, en definitiva, urbanitzada.

Probablement per això, cada cap de setmana i uns quants mesos durant l’estiu, centenars de milers d’urbanites fugen a tota velocitat de les seves llars cap al gran jardí de la ciutat: La natura. I un cop hi son, no dubten en alguns casos a protestar enèrgicament quan els esquellots de les vaques els molesten a la nit, quan la pudor de fems els destorba o quan alguna construcció inapropiada altera el paisatge idíl•lic que vénen a buscar. Al cap i a la fi, volen trobar allò pel que han pagat.

Però tal com insinua Žižek , la idea d’una natura desconflictivitzada és un continu obstacle per plantejar un debat sincer i madur sobre la convivència entre natura i urbanitat. Probablement aquest sigui, per sobre de tots els altres, el gran repte. Serem capaços d’acceptar novament el caràcter indomable de la natura? I alhora, tornarem a assumir algun dia sense retrets l’inevitable caràcter invasiu que qualsevol forma d’urbanitat implica? Arribarem a entendre que l’autèntica convivència entre urbanitat i natura va molt més enllà d’una escapada de cap de setmana o d’un hortet al balcó del nostre bloc d’habitatges?

 

This work, unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 International License.

css.php