El treball i l’hort urbà. De la necessitat al desig

hort urbàConferència a les IX Jornades Lleidatanes de Filosofia, 8 de març de 2014

Albert Vidal i Vanessa Prades

0-Introducció
1-Identitat
2-D.O. Pròpia
3-Rol generatiu
4-Temps
5-Ètica
6-Espiritualitat
7-Un altre treball és possible?

0-INTRODUCCIÓ

Sobtadament, cultivar un hort urbà ha esdevingut una mena d’hàbit, alhora recent i llegendari; en la intimitat dels balcons, en espais col·lectius regulats per ajuntaments, també en solars orfes de finalitat, cedits a l’oblit després de l’esclat la fase maníaca de la bombolla immobiliària. Una tendència, una moda, una acció col·lectiva…

L’hort urbà torna amb força per satisfer una necessitat alimentària, com sempre ha fet, però aquesta vegada és diferent. La necessitat d’antuvi ha estat superat per alguna cosa que podríem anomenar desig. Desig de jugar, de crear, d’assajar altres maneres. L’hort literal, proveïdor de verdures i font de riquesa alimentària, s’ha convertit avui un hort sobretot simbòlic. Un espai lúdic carregat de significats, on representar inquietuds, identitats, valors, on expressar reivindicacions personals i col·lectives. Un espai on es poden assajar alternatives socials i econòmiques. L’hort ressorgeix, reapareix a les nostres vides quotidianes. Alguna cosa ens està comunicant… quines son les seves raons?

En aquesta conferència, respondrem aquesta qüestió: el perquè dels horts urbans contemporanis . Ens endinsarem en l’activitat hortolana amb una mirada subjectiva, psicològica. I la interpretarem a partir de les expressions dels seus protagonistes, de les coses que ens expliquen, de com ho viuen. Quin significat té per ells allò que estan fent, quins relats construeixen de la seva vivència hortolana.

Per parlar de l’activitat productiva de l’hort urbà, hem estructurat el contingut a partir de sis eixos diferents d’aquest hort simbòlic: identitat, denominació d’origen (D. O.) pròpia, rol generatiu, temps, ètica i espiritualitat. Representen sis perspectives complementàries de la mateixa activitat: el treball a l’hort urbà.

Un treball que sembla apuntar al passat, quan es rescaten elements d’abans, praxis, eines, valors, llavors, records… Un retorn que és aparent, ja que paradoxalment marca tendència, és creador de futurs…

Així doncs, just avui, quan el treball és escàs i el nostre rol de treballadors es converteix en caricatura, l’hort urbà ens planteja un debat interessant i imprescindible. Amb la seva praxi humil, simbòlica, l’hort urbà ens atrau perquè ens confronta amb una por quotidiana: que està passant amb el nostre treball? On es dibuixaran les noves coordenades?

El treball ha entrat en crisi, afirma l’economista Jeremy Rifkin (1995). La societat del treball, sentencia el “Manifest contra el trebalhort urbàl” (Grup Krisis, 2002), no està passant per una crisi temporal, sinó que està arribant als seus límits absoluts. En les nostres vides quotidianes veiem un escenari laboral efectivament en declivi, basat en l’escassetat, tant d’ocupació com de condicions laborals i remuneració. Ens preocupa. Ens costa veure amb claredat el que ve, ens adonem que potser tampoc no entenem bé el passat, en què ha consistit el treball que hem estat desenvolupant. Necessitem parlar-ne, replantejar discursos, redefinir el significat mateix del treball. 

L’hort urbà apareix com espai de diàleg, d’aprenentatge i desaprenentatge sobre el treball, el seu concepte, les seves possibilitats. Tant a nivell personal com social. A l’hort ens plantegem qüestions sobre l’activitat productiva i la identitat, sobre el rol de treballadors i consumidors, sobre el nostre control en el procés  de producció. També aprenem i desaprenem en qüestions com l’estrès, l’abundància o escassetat del temps, sobre qüestions ètiques que afecten les nostres relacions personals, fins i tot sobre la vivència espiritual, que reivindiquem més enllà de creences religioses.

El contingut de la conferència parteix del llibre Elogi de l’hort urbà, publicat el 2013, que va ser el resultat d’una investigació personal que va durar quasi tres anys, durant els quals vam entrevistar hortolans a peu d’hort, sobretot de Lleure Agrari, el nostre centre d’horts de lloguer, ubicat a Bellvei del Penedès. També vam entrevistar-nos amb entitats implicades en projectes hortolans, i amb persones vinculades en àmbits vinculats a la psicologia, la política, l’economia, les tecnologies lliures. Per altra banda, hi va haver una labor d’investigació bibliogràfica, en biblioteques físiques, online, en fòrums, en blocs.

A continuació desenvoluparem cadascun dels sis eixos que hem apuntat anteriorment: identitat, D.O. pròpia, rol generatiu, temps, ètica i espiritualitat.

 

IDENTITAT

Parlem d’identitat a l’hort per assenyalar les implicacions culturals, biogràfiques i relacionals que sorgeixen en l’acció de cultivar. L’hort urbà és molt sovint un espai on projectar elements de la pròpia cultura, nacionalitat o regió, on un ha crescut o viu actualment. L’hort urbà permet evocar també les arrels familiars i l’origen rural, prenent especial rellevància en les persones grans, o en aquelles que han experimentat al llarg de la seva biografia, salts o ruptures importants, com en el procés de la migració. Un procés, el de la migració, complex, que suposa canvis a molts nivells: relacions personals, clima, paisatge, olors, idioma, etc, que poden enriquir per tant la percepció que tenim de nosaltres mateixos, obrir-nos perspectives interiors, contemplar-nos com persones més flexibles, adaptables. O al mateix temps, també pot suposar un repte de dificultats creixents quan intentem trobar una coherència, construir una definició estable de la nostra identitat (Achotegui, J. 2010). Un procés migratori on l’hort urbà pot incidir com un factor protector.
Per l’hortolà, doncs, el factor identitari adquireix una rellevància especial. Però, què és la identitat? La identitat és un concepte complex, que podem articular al voltant de tres eixos (Erikson, E. 1968):

  • el sentit d’un mateix com a percepció interior, el jo;
  •  la continuïtat al llarg del temps i de l’espai, on la memòria resulta essencial;
  •  el reconeixement dels altres d’aquest fet, la confirmació periòdica per part dels altres de què som i existim.

La identitat, en els seus tres eixos, es construeix amb l’edat, i a través de la interacció amb els altres. Qui sóc, d’on vinc, i també cap a on vaig; és la resposta mai definitiva a totes aquestes preguntes, que apunten a un ventall d’aspectes i atributs que considerem propis, ja siguin individuals o grupals, com el nom, el sexe, el caràcter i la personalitat, els gustos, la professió, els rols familiars, la nostra història vital, el sentiment de pertinença comunitari i nacional… El relat identitari s’escola per diferents estrats, uns més concrets i derivats de la biografia i les relacions interpersonals, i d’altres més abstractes i de gran abast, com el gènere al qual pertanyem o la nacionalitat. Nivells a diferent escala. Es tracta de configuracions canviants al llarg de la història, precisament avui en profunda transformació, que s’observen de manera accentuada quan cultivem.

A l’hort urbà d’avui, trobem un marcat accent identitari centrat sobretot en la petita escala, en allò concret i proper. Això és així a causa del poder vinculant de la seva activitat, i dels seus productes. Molts hortolans cultiven la memòria personal o familiar a partir de cultius o pràctiques que remeten a vivències passades. Especialment, com hem dit, els de major edat, o també aquells que han experimentat la migració.

En Santiago, quan es va jubilar, va agafar quan va poder un hort. Va comentar que feia quasi cinquanta anys que “no trepitjava la terra, des dels 16 anys, quan va deixar el poble per venir a Barcelona a treballar. Un dels primer cultius que va plantar al seu hort va ser el safrà “La meva família cultivava safrà… recordo quan seiem en rotllana, un bon grapat, entre familiars i veïns, durant l’època de recol·lecció. I llavors separàvem les parts bones de les flors, que assecàvem al calor del foc. El safrà, un cultiu amb significat biogràfic per el Santiago, que actua com un objecte de vinculació (més endavant ens detindrem en aquest concepte, l’objecte de vinculació).

Altres hortolans, usualment més joves, més urbanites, cerquen experimentar una activitat productiva que doni significat personal i que transmeti la seva identitat a l’entorn; els anomenem productes amb denominació d’origen pròpia.

En Guille treballava d’informàtic a Barcelona. En un moment donat de la seva vida, va decidir donar un tomb, venir cap a Calafell i obrir un petit restaurant, que en part abasteix amb la seva pròpia collita. “Tinc la satisfacció d’haver fet el meu propi planter, d’haver regat les plantes, haver-les podat -com estic fent ara mateix amb aquestes tomaqueres-  totes aquestes atencions, tot aquest carinyo… doncs tot això no ho trobes quan compres, veritat? És una cosa que has parit tu, que has fet tu… I molts clients quan venen al restaurant, quan saben que els tomàquets els he cultivat jo mateix, llavors els aprecien… i tant! Quan els ho explico es queden parats… els agrada, és una experiència gratificant

Vincle entre subjecte i objecte

En psicologia, existeix el concepte d’objecte de vinculació, usat àmpliament en psicologia del dol. Davant de la pèrdua d’una persona significativa, un be material o fins i tot al llarg d’un procés de migració, les persones tendim a conservar objectes que ens ajuden en el procés de dol, en la mesura que ens mantenen connectats, vinculats, amb aquest passat que ha quedat enrere (Neimeyer, 2007). Una foto, un rellotge de polsera, unes arracades, una peça de roba, o fins i tot una cançó, ens poden traslladar a moments o apropar-nos a persones o béns, o situacions que ja no hi són o ja no es donen físicament, encara que perduren en el nostre món intern. En l’àmbit infantil, s’ha descrit un fenomen similar, anomenat objecte transicional, per exemple quan un nen petit s’acompanya del seu nino o la seva manteta preferits per vèncer la por de la nit (Winnicott, 1982).

Es tracta d’objectes investits, amb càrrega simbòlica, portadors de significats que els transcendeixen, que van més enllà de la seva aparença concreta o utilitat establerta socialment.

Com hem vist, aquest fenomen es dóna amb els objectes associats a processos de dol, també amb certs objectes als que els infants han agafat estima, però en realitat podem trobar-lo en major o menor mesura a les nostres vides quotidianes. Molts dels objectes que ens rodegen tenen significats afegits per nosaltres mateixos, sobretot si ens han acompanyat per algun temps, o si procedeixen de persones estimades, o si han estat fabricats amb les nostres mans. En realitat, estem rodejats d’objectes de vinculació.

L’hort urbà, sense dubte, és un espai privilegiat per a la emergència d’aquest tipus d’objectes. Alguns procedeixen de la nostra labor directa, com els tomàquets que recollim al final d’un laboriós procés. D’altres, en canvi, són representatius d’uns valors tradicionals o d’una biografia personal, com per exemple una eina tradicional o usada quan érem joves; llavors autòctones, que representen un espai o un temps concrets…

L’hort urbà està sembrat d’objectes de vinculació. Són objectes amb significat, amb història, personalitzats, creats a la nostra imatge i semblança, en definitiva, amb identitat pròpia. Quan els hortolans diem que les nostres verdures “no tenen preu” o que “no es poden comprar en cap botiga”, ens referim a aquest fenomen. Estan adulterats amb la nostra història vital, amb les nostres il·lusions, amb els nostres valors.

En el proper apartat no abandonarem la qüestió de la identitat a l’hort, ja que ens falta aprofundir en un aspecte. Concretament, volem observar com aflora el vincle entre subjecte i objecte durant el procés de producció: quan l’hortolà cultiva verdures, i quan d’aquest cultiu sorgeix un vincle amb elles que li proporciona identitat i sentit de si mateix.

 

DENOMINACIÓ D’ ORIGEN PRÒPIA

Per parlar del treball a l’hort urbà, és a dir, de l’acte mateix de la producció, hem establert tres accions simultànies: reproductiva, coproductiva i autoproductiva. Són les tres accions que descriuen la producció amb denominació d’origen pròpia.
En la seva acció reproductiva, analitzem l’hort urbà com a font d’identitat, quan en el procés del cultiu es projecten parts d’un mateix, i s’estableix en conseqüència una estreta relació entre el cultivador i el seu cultiu.

En la seva acció coproductiva, centrem la mirada en la producció amb els altres, amb la comunitat. S’analitza quin tipus de relacions interpersonals s’estableixen i quins valors les regulen.

En la seva acció autoproductiva, s’analitza l’esperit aparentment autàrquic, que plana en l’hort urbà. Aquest anhel d’autosuficiència i llibertat absoluta, ja sigui de l’individu, ja sigui del grup reduït. Parlarem de la producció en molt petita escala, i de la tendència a la fusió entre els rols de productor i consumidor, i de l’aparició d’una nova figura que alguns han anomenat prosumidor.

 

Acció reproductiva

En l’activitat de l’hort urbà, l’hortolà produeix verdures, fruites, de vegades també ous si tenen gallines, o fins i tot pot recol·lectar cargols si plou. Tota una sèrie de productes alimentaris que són el resultat directe o indirecte de la seva activitat productiva, del seu treball. En aquest sentit, són la seva creació. No són verdures, ous o cargols qualsevols, no són productes abstractes. Tenen un autor. Porten la seva marca.

Això passa a l’hort urbà, i, de fet, en molts altres treballs. O hauria de ser així. En l’activitat de produir, va observà Karl Marx (OME5), la persona objectiva la seva individualitat, la seva idiosincràsia. Els productes creats pel productor, afirmà, són com miralls seus, parts de si mateix, que es desprenen i passen a circular per l’entorn. Com si d’un procés reproductiu es tractés: “Quan fas germinar una llavor, la veus créixer, la cuides… no sé, son com fills meus… o quasi”, ens diu l’Oriol dels seus cherris de balcó. Un vincle paterno-filial, reproductiu, en podríem dir.

L’hortolà, quan és a taula, sobretot si té invitats, assenyala amb orgull i satisfacció quins elements de l’àpat procedeixen del seu hort. Són més bons, més saborosos, més bonics, més sans i nutritius… però sobretot tenen identitat. La identitat del seu productor, del seu creador. A l’hort urbà, doncs, les verdures posseeixen identitat. La posseeixen i la mantenen en el temps. Al contrari que les verdures cultivades per agricultors professionals, les d’un hort urbà rarament entren al mercat capitalista, anònim, despersonalitzat, on correrien el risc de tornar-se orfes i desconegudes.

Marx va descriure els fenòmens d’estranyament i alienació, com els processos de separació que es donen entre el productor i el seu producte, quan aquest es converteix en mercaderia. Això passa quan l’acte de produir es dóna en un context on els mitjans de producció i el fruit del treball són propietat d’una altra persona, diferent i aliena al treballador. En aquestes condicions, el producte acabat de fabricar és arrehort urbàncat del pit del seu creador, i és llavors quan es trenca el vincle. Es produeix un estranyament, una ruptura, un rebuig. El productor, desposseït del seu producte, de la seva creació, passa a repudiar-la, o utilitza la dissociació per no experimentar el dolor per la pèrdua constant i permanent del vincle amb el seu producte, repetida una i un altre vegada al llarg de la jornada laboral.

Alienació en el procés de producció que s’accentua en el procés d’intercanvi mercantil. La naturalesa del mercat capitalista, anònim, massificat, estandarditzat, tampoc no contribueix al manteniment del vincle amb els propis productes, amb la preservació de la identitat genuïna. Tampoc el consumidor aconsegueix trobar el significat real d’allò que compra. Com a molt, els productes produïts en massa poden fer com si, poden disfressar-se, per exemple, a través de marques comercials, però de cap manera tenen relació amb el seu productor real.

No hauríem de confondre el vincle reproductiu i natural que s’estableix entre el productor i el seu producte, que a ambdós els hi atorga identitat, amb el concepte de fetitxisme de la mercaderia, que va introduir Marx en la seva obra.(El Capital, volum 1).

Precisament, es tracta de situacions pràcticament oposades. Parlem de fetitxisme quan el producte pren personalitat i esperit propis en entrar al mercat, però ho fa al marge del seu creador, ja que el vincle amb aquest ha estat prèviament mutilat. Amb el fetitxisme es redefineix l’objecte, se’l bateja de nou, se li dóna un altre context de significat en harmonia amb la demanda del mercat, per tal que incrementi el seu valor. Però es tracta d’un significat artificial, darrera d’ell s’amaga el buit.

Una altra característica de l’activitat reproductiva hortolana es la seva obertura a la creativitat. L’hort urbà d’avui és significativament diferent de l’hort tradicional, marcat aquest pel costum i la repetició. L’hortolà manté una actitud creativa, en totes les direccions: assaja tècniques de cultiu noves trobades a través de la xarxa, o simplement experimentals. Sembra llavors desconegudes per a ell, que aconsegueix d’altres hortolans, en viatges a llocs remots, o també en botigues especialitzades online; construeix artefactes a l’hort (espantaocells, estanys, marges de pedra, compostadors…); a la cuina explora nous plats, fa conserves amb diferents tècniques…

Parlem de creativitat, però què és exactament? En psicologia, la creativitat s’associa al pensament divergent, a la imaginació, a la intuïció, o fins i tot als vaivens emocionals. L’excessiva racionalitat o l’estabilitat impertorbable no sovintegen en el procés creatiu.

També s’ha distingit entre creativitat científica i artística, aquesta ultima  més pròpia dels musics, poetes, pintors. També es parla de la creativitat pràctica, associada a l’enginy d’aquells que saben resoldre problemes mundans de manera original.

L’ambient també incideix en l’acció creativa. L’hort urbà posseeix característiques interessants: és ric en estímuls, està replet de materials de tot tipus. És interactiu, distès, i s’obre en un marc interpersonal de llibertat. Totes aquestes condicions són indispensables per a que una creació sigui creativa(S. de la Torre, 1997).

Però la característica més decisiva és el seu marcat caràcter lúdic, ja que tot i ser una activitat productiva, l’hort urbà és sobre tot un oci, un passatemps. Un espai de joc on cadascú inventa les seves pròpies normes. Normes sobre el que es pot fer i el que no, i també objectius. Per un hortolà, guanyar serà sinònim d’obtenir una gran collita, per un altre, la victòria consistirà en descobrir que una parella de gripaus ha escollit el seu estany per fer la posta aquesta primavera. Per a un tercer hortolà, el joc perseguirà ambdós objectius alhora. En realitat, la complexitat pot ser extraordinària, i pot evolucionar, canviar, amplificar-se…

Segons Winnicott (1982) joc i creativitat són fenòmens indissociables: Un tret important del joc, a saber: que en ell, potser només en ell, el nen i l’adult estan en llibertat de ser creadors (p.51). L’hort urbà és com un joc, constatem, un espai amb gran càrrega simbòlica, on fem, desfem, projectem, ens entretenim. Un espai lúdic on podem deixar-nos anar, i ser nosaltres mateixos. Alliberar el autèntic jo: el científic, l’artístic, l’enginyós.

En Nil i jo anem a fabricar un compostador per l’hort, com ho veieu?” Comenta en Xavi, pare del Nil. Debatem el seu petit projecte, basat en caixes de fusta, i pintura verda per camuflar-lo.

Creativitat com a punt de partida, com valor preliminar a l’acció mateixa. En aquest sentit, assenyala Winnicott: És possible establir un vincle entre el viure creador i el viure mateix. i es poden estudiar les raons per les quals existeix la possibilitat de perdre el primer i que desaparegui el sentiment de l’individu que la vida és real o significativa. (p. 64, 1982).

Un altre fenomen singular que es dóna en el context de l’hort urbà i la seva activitat productiva és una certa reapropiació del significat dels productes. Si mirem al nostre voltant, la roba que portem posada, el volant del cotxe que conduïm, la funda del mòbil, constatem que pocs d’aquest objectes tenen una història coneguda anterior a la seva adquisició. No sabem qui els va construir, ni quan, ni com. Tampoc no sabem què passarà amb ells quan els llencem a la brossa o els portem a la deixalleria. Podem construir una noció teòrica de l’abans i el després d’aquests productes, però serà abstracta, aliena. No coneixerem la història concreta que ens vinculi amb ells, ni amb nosaltres mateixos.

Passa amb la majoria d’objectes que ens rodegen, i també passa amb la nostra pròpia activitat laboral. El nostre treball arriba i marxa en l’anonimat del mercat: ens trobem espontàniament amb un material, uns clients, uns encàrrec, que apareixen en el no res, que processem, que atenem com bons professionals. Però desprès, havent-nos familiaritzat amb ells, marxen, tampoc no sabem exactament a on.

Un escenari buit de significat, fruit d’un mercat massificat i impersonal, a gran escala, replet d’objectes estandarditzats i relacions estereotipades, seccionades des del seu origen mateix. Un entorn higiènic, esterilitzat, absent de vincles amb els quals aferrar-nos i interpretar  la nostra quotidianitat.

Però l’hort urbà és diferent. Ens permet reapropiar allò que ens pertany. Cultivem significat, rememorem qui som, creem a partir de la nostra inspiració, espargim la nostra identitat pel voltant, entre la nostra gent, quan regalem perquè sí un parell de quilos de patates.

A l’hort assagem, doncs, una nova forma de fer, que és alhora antiga. Es tracta d’un modus de producció personalitzat, on els productes porten la marca del seu creador, que els construeix amb esperit creatiu. Productes personalitzats, amb història, que ens vinculen a ells i teixeixen xarxes interpersonals. Vincles que hem de preservar, que ens proporcionen una vida amb sentit.

Acció coproductiva

El treball a l’hort urbà és molt sovint co-treball, és a dir, un procés de producció amb altres persones, en grup. Com molts altres. Però l’hort té les seves característiques pròpies, que el distingeixen del treball assalariat convencional.

Igualtat i equitat. Les relacions de producció a l’hort parteixen d’una base de simetria i complementarietat, és a dir, el poder de decisió i els recursos es distribueixen de forma equitativa entre els participants.

El poder no sol estar jerarquitzat, l’hort urbà tendeix a la seva distribució, al repartiment equitatiu de drets i deures. Als horts comunitaris són comunes les assemblees com a òrgan horitzontal en la presa de decisions.

En quant als recursos, tant els que s’utilitzen (aigua, motocultor, etc) com els que s’obtenen (verdures) també es distribueixen. Si es tracta d’un hort comunitari, cultivat en grup, on tot és de tots, parlaríem de funcionament cooperatiu. Una altra modalitat seria tipus co-working, on cada hortolà té la seva pròpia zona de cultiu, i es comparteixen algunes zones comunes, com per exemple la zona dels armaris d’eines i de descans.

Responsabilitat: un altre dels pilars de l’hort coproductiu és l’assumpció de responsabilitats. Ningú mana i ningú obeeix. El poder li correspon a cadascú, assumint responsabilitats. Sobretot en allò que afecta al conjunt: plagues, bon funcionament del sistema de reg, gestió dels residus, etc.

El treball hortolà comunitari ha d’estar basat en la responsabilitat. A diferència del treball en organitzacions jerarquitzades, a l’hort no es delega, s’assumeix. Es preserva el propi  interès a la vegada que s’atén al bé comú, ja que van interconnectats. Aquest factor és en la pràctica el seu major repte, entendre que la igualtat requereix l’assumpció de responsabilitat.

Ajuda mútua i solidaritat: L’hort urbà és un espai de treball entre iguals i amb interessos comuns. Hi ha un interès individual que s’inscriu a un interès comunitari. Les relacions de generositat, ajuda mútua i solidaritat que es desenvolupen de forma espontània entre les persones, no són contradictòries amb el procés productiu, com ocorre en el treball capitalista, travessat per la competència i la competitivitat. A l’hort, les conductes solidàries i l’ajuda mútua reforcen els resultats personals i del conjunt.

Intercanvi personalitzat. En el context dels horts són freqüents els mercats d’intercanvi, que disten significativament dels intercanvis en el context del mercat capitalista.

Els productes que s’intercanvien no tenen necessàriament una equivalència en valor de canvi, sinó que es basen en el valor d’ús. Es a dir, en les necessitats concretes de les persones implicades, i no tant en el valor monetari d’aquests productes al mercat. Es tracta en aquest sentit d’un criteri centrat en les persones i no en algoritmes externs a ells.

En Carles és un membre de l’Ecoxarxa Penedès, una cooperativa local de producció i consum, que treballa amb la finalitat de recuperar la dimensió ètica i humana en els intercanvis, fomentant unes relacions més properes, justes i solidàries. Una de les darreres activitats que han organitzat va ser un mercat d’intercanvi a Vilafranca: “cada persona ha de portar les coses que ja no utilitza i agafar-ne d’altres que necessiti. No tenen per què tenir el mateix valor, l’important és que li serveixi en aquell moment. “

Quan intercanviem joguines, és interessant la lliçó que ens donen els nostres fills, la facilitat que tenen per connectar amb el que volen. A ells no els importa el preu, el que una joguina costi en el mercat, no es fixen en aquestes coses, sinó en si els ve de gust o no jugar amb elles.    

Un dels objectius d’aquests tipus de mercats és fer transaccions sense la necessitat d’utilitzar diner. Però fins i tot amb diners poden portar-se a terme experiències que apunten en la mateixa direcció:

En Josep viu a Canet, a la comarca del Maresme, Barcelona. Des de que es va jubilar, té un hort urbà amb gallines, unes trenta. Produeix una gran quantitat de verdures, i per suposat, també molts ous. I els ven. Fa cistelles, que reparteix entre amics i veïns. “No poso preu. El preu el posa el comprador, en funció dels seus propis ingressos i del que cregui que val la cistella. Hi ha un veí, un home ja  molt gran, que té problemes per arribar a final de mesdoncs em dona el que ell creu que em pot donar, i jo l’hi accepto”.

Com veiem, tant en el primer cas com en el segon, no s’estableix un valor de canvi fixe i abstracte, sinó que el valor és relatiu, i subjecte al context i les circumstàncies de les persones implicades. No obstant, segueix existint una certa equivalència, però de diferent naturalesa a la del mercat capitalista.

En les relacions personals, tant d’amistat com familiars, o de parella, existeixen intercanvis, transaccions constants de recursos materials o afectius, que donen sentit a aquestes mateixes relacions. La naturalesa d’aquests intercanvis és semblant als casos que acabem d’esmentar. Es donen equivalències també, però no en base a un valor de canvi del mercat, sinó en relació a les necessitats i capacitats dels seus membres. Hi ha relacions necessàriament desequilibrades, com la d’una mare amb el seu fill petit, o la d’un fill amb la seva mare ja molt gran. Tot i el desequilibri que es dóna en aquestes situacions, no existeixen deutes, o no haurien de ser percebuts, ja que es dóna en el marc dels vincles afectius, on queden definits els rols i les possibilitats de cadascú.

En les relacions personals entre iguals, com solen ser les de parella o d’amistat, tampoc existeix una equivalència que es pugui o hagi de mesurar. En realitat, mantenir una actitud calculadora en aquest context es font de símptoma o conflicte interpersonal.

Per exemple, en teràpia de parella és habitual que en un moment donat, els membres de la mateixa exposin la seva comptabilitat de greuges i desequilibris: quantes vegades posa un la rentadora i l’altre no, la diferència de salaris, qui porta els nens a l’escola, o fins i tot la quantitat de vegades que es porta la iniciativa en les relacions sexuals. En aquest tipus de situacions, la sensació de deute mutu arruïna el vincle personal, l’afecte i la confiança. Hi ha un deteriorament en la relació, on la sortida mai passa per aprofundir en el càlcul i les equivalències exactes de les transaccions entre els dos membres, sinó en un canvi en el marc de la relació.

En síntesi, podríem dir que es donen dos tipus d’intercanvis: uns basats en el valor de canvi estandarditzat, extern, amb preus fixes i independents de les persones que en prenen part. I d’altres que es recolzen en les relacions interpersonals i les reforcen, en els afectes, en el reconeixement mutu i personalitzat. El primer crea un mercat anònim amb lleis generals i unificades, el segon crea un mercat múltiple, circumscrit a la relació i al tracte concret de persona a persona.  

Procomú: La individualitat és essencial: ser un mateix i expressar-se com a tal. Però precisament per aquest motiu, és igualment important prendre consciència dels propis límits, on acaba la pròpia autonomia i on comença la interdependència respecte dels altres i de l’entorn. En aquest sentit hem parlat ja d’igualtat i equitat, responsabilitat, ajuda mútua i solidaritat entre els valors a cultivar en l’hort coproductiu. I així com es cuiden les relacions interpersonals, també es cuida l’entorn, la terra, l’aigua, l’ecosistema en el seu conjunt. S’aporten coneixements o eines, com sovint passa amb el motocultor, amb la bomba d’extreure aigua del pou, amb les llavors.

El cultiu en un hort urbà comporta una consciència de comunal, de preservar i millorar els factors de producció, que son compartits. En els horts comunitaris, sobretot aquells associats a moviments socials, aquesta consciència forma part d’una proposta política, o antipolítica, on es reclama poder fer ús directe d’allò públic, o sigui, que el públic passi a comunal urbà.

 

Acció autoproductiva

La perspectiva autoproductiva ens descriu un moviment de replegament, de gir cap a un mateix, sigui personal o grupal. A l’hort hi ha un profund anhel d’autosuficiència, d’aconseguir la independència respecte de l’entorn, encara que no de tancament. L’autosuficiència de l’hort urbà és la de l’ésser autònom, gestor de si mateix.

Una primera impressió ens podria portar a pensar que l’hort urbà té un deix autàrquic, quan  cerca aquell ideal ancestral de la sobirania comunitària, quan en un passat remot el clan s’autoabastia per si mateix. Sense jerarquies ni grans organitzacions, sense més compromisos que els de correspondre a les persones de la petita comunitat.

De la mateixa manera que en els apartats anteriors, sembla que en aquest aspecte l’hort urbà ens traslladi a èpoques pretèrites, representant així un retrocés en el temps, una derrota civilitzatòria. Com veurem a continuació, no obstant, i encara que s’expressi com una paradoxa, la mirada autoproductiva retorna no per idealitzar un passat remot, sinó per sintonitzar-nos amb els futurs que venen.

Contrapunt a la gran escala

L’hort urbà rebutja la globalització, la desafia, però no qualsevol globalització,  sinó la que està construïda a partir de grans organitzacions, públiques i privades. Organitzacions desmesurades, desconegudes, concentrades, verticals, llunyanes a les nostres necessitats i desitjos, llunyanes al nostre control i voluntat, per tant, desposseïdes de democràcia. Estructures de gran escala, que controlen el poder i els recursos mundials.

En l’àmbit alimentari, aquestes grans organitzacions controlen tant la producció com la distribució i la comercialització. S’apoderen de les terres dels petits agricultors, o destrueixen selves verges per tal de cultivar grans extensions o crear immenses pastures. També utilitzen tecnologia transgènica que les atorga el poder de l’exclusivitat, del control, ja que aquesta tecnologia és encara cara, i requereix de grans laboratoris que també són de la seva propietat. En la vessant de la distribució i la comercialització, posseeixen circuits a gran escala i abast global, així com una xarxa de supermercats que arriba a tots els nuclis importants de població. Sempre orientats a població amb capacitat adquisitiva; enrere queden milions de persones excloses, necessitades d’aliments, i desateses per no tenir ingressos suficients.

L’hort urbà és diferent, és la creu d’aquesta cara anònima, impersonal: l’hort reivindica la vida local, la independència de la petita escala, la sobirania alimentària…

La Mercè fa conserves de tot tipus: sofregit de ceba i tomàquet, tomàquet cru, albergínies farcides, croquetes, crestes de samfaina… i tot al congelador o al bany maria. També conserva molts aliments de manera natural, en caixes o penjats, com tomacons, melons, carbasses, alls, patates i cebes. Des de que té un hort, la Mercè ha anat convertint casa seva en un rebost farcit de verdura i fruites. La sensació d’abundància és ben palesa a casa seva, i això li aporta seguretat, afirma. Seguretat per si mateixa i pel seu marit, i també pels seus fills i nets. “M’agrada tenir tota aquest rebost, em fa sentir bé, tranquil·la… al menys de menjar no ens faltarà“, afirma irònicament.

Una activitat, aquesta de l’hort urbà, que sembla apuntar al passat, quan vivíem en comunitats rurals, amb tècniques artesanes, de vegades més pròpies de la l’època medieval que no d’una societat post-industrial. Un hort que a més resulta poc productiu, comparat amb els resultats d’una agricultura professional avui en dia altament tecnificada. Però nosaltres insistim. No importen els resultats, sí que importa el procés. Importa la forma de fer, els valors, importa jugar.

Prosum

Com afirmem, l’escala de producció a l’hort urbà es redueix radicalment, desapareixen els intermediaris, els circuits es simplifiquen… fins fusionar producció i consum en una sola cosa. Producció directa, pel propi consum, sigui individual o grupal. I una altra vegada, sembla que tornem al passat, però no.

 Alan Toffler (1980) va detectar aquesta tendència a la mateixa economia capitalista, fa més de trenta anys, quan va proposar el concepte de prosumidor, a partir dels termes de productor i consumidor. Va afirmar que l’evolució de l’economia, les relacions socials, els avenços tecnològics, apuntaven a un món on el consumidor incidiria cada vegada més en el procés de producció, fins l’extrem de convergir en una mateixa identitat. Des del punt de vista econòmic, Toffler va considerar que es tractava d’un gir revolucionari, que obria la porta a canvis molt profunds a diferents nivells: política, organització social, ideologia… Toffler considerava que l’actual període de revolució industrial ens havia portat al creixement de grans organitzacions, cada vegada més complexes i llunyanes de la societat, més impersonals, amb una capacitat de producció immensa i massificada, centralitzadora del poder i del diner, dosificadora també d’una abundància controlada piramidalment. Un període, no obstant, que començava a declinar en favor d’una economia i organització social amb característiques molt diferents: basada en la xarxa, la personalització, la producció distribuida, la petita escala, les relacions horitzontals. Dos models antagònics de societat que rivalitzarien: el primer es resistiria a marxar, i el segon pugnaria per ocupar la centralitat.

Quan estem a l’hort, guiats per la nostra neurosi i la nostra intuïció, prenem partit en aquesta contesa. Amb el barret de palla i l’aixada a la mà, estem reivindicant. Assagem quelcom nou, juguem, projectem el que veiem venir i volem que vingui ja!
—————-
En aquest apartat hem descrit tres característiques pròpies del modus de producció hortolà: la reproductiva, la coproductiva i l’autoproductiva. Tres enfocaments diferents que ens proporcionen mirades complementàries.

Per exemple, si prenem el caràcter autoproductiu de l’hort aïlladament, podem caure en la temptació de simplificar la nostra anàlisi, i veure un gir autista, autàrquic. En canvi la praxis de l’hort és més complexa, ocorren fets simultàniament que alteren la naturalesa del conjunt. Hi ha forces oposades en el seu sí, que mantenen una dialèctica equilibrada. En aquest cas la naturalesa coproductiva de l’hort urbà, aquesta obertura a l’altre, a l’altre local o a l’altre global a través de la xarxa, supera el caràcter autàrquic.

Altres forces sumen i multipliquen. Un exemple interessant es dóna en la qüestió de la identitat. Hem vist els aspectes relacionats amb l’apartat de l’hort reproductiu, quan el treball crea identitat pròpia, és a dir, ens reprodueix. Aquesta producció d’identitat, doncs, pren un tint comunitari en l’hort coproductiu, quan el treball es dóna en un context compartit, en la comunitat cooperativa. Comunitat, aquesta, que es caracteritza per ser una comunitat a petita escala, interpersonal.

En definitiva, parlem de l’hort re-co-autoproductiu, tres en un. Un treball i uns productes amb denominació d’origen pròpia.

ROL GENERATIU

L’acció re-co-autoproductiva, aquest disbarat i a la vegada reivindicació de crear els nostres productes, de consumir allò que hem generat amb les nostres mans, aporta canvis a molts nivells, sobretot en la nostra concepció del treball i del lleure.

L’hort urbà és un espai de lleure, però és un lleure diferent d’anar a prendre el sol a la platja: és un lleure actiu, productiu. Molts hortolans van a passar l’estona i quan recol·lecten tomàquets i verdures, aquesta activitat els reverteix en forma d’amanida o de sofregit. En certa manera, és una activitat a cavall entre treball i el lleure, un pont que permet passar d’una riba a un altra, o quedar-se entremig. Aquesta característica el converteix en una eina útil per aquelles persones que no poden desenvolupar un rol laboral formalitzat, com els jubilats i els aturats, exclosos de tota possibilitat de desenvolupar activitats productives.

En Toni és lampista. Va arribar a tenir la seva pròpia empresa a l’època del boom. “Tenia molta feina i anava estressat“. Actualment, assegura,  “vaig tirant com puc“. En Toni té un hort des de sempre; va començar amb l’hort del seu pare, a prop de Vilanova i la Geltrú. Des de llavors ha tractat de tenir un tros de terra on cultivar: “Abans l’hort era una escapada per fugir de la rutina o les pressions del treball, però ara és el contrari. Em manté viu, actiu, de feina n’hi ha molt poca”.

L’Ernesto, un altre hortolà, prejubilat als 60 anys, és més directe. Què faré al bar tot el dia?”.

Sovint associem arbitràriament activitat productiva a relacions laborals, en contextos orientats a la mera producció, desacoblats de la resta de la nostra vida quotidiana. Moments de treball pur, diríem. Però no hauria de ser necessàriament així. En realitat, el treball pur, destil·lat, és un concepte relativament modern. També el de lleure. Durant la major part de la història de la humanitat, i per a la major part de la població, l’activitat productiva es donava en el sí de la comunitat, de la família, inserit a la vida quotidiana, on interactuava i es mesclava amb el lleure. Un escenari de producció distribuïda, on productor i consumidor no es distingien, no estaven definits com a rols socials.

En la mateixa línia, el treball hortolà no distingeix lleure de treball, ja que es dóna en el marc del temps lliure, encara que productiu. Així, les relacions entre els hortolans són relacions també mixtes, on es mescla la col·laboració productiva amb el plaer de l’amistat i les relacions socials amb vincle afectiu. A l’hort urbà un pot anar a produir i a passar l’estona amb els amics o els familiars.

Carlos ens explica que en el seu hort comunitari de Canet (Barcelona), queda amb els amics tots els diumenges de vuit a deu per treballar plegats. A les deu es donen un descans, esmorzen el que porten de casa, afegint el que puguin recollir de l’hort, també algun ou de les gallines que tenen. La resta de la setmana van passant per l’hort cadascú al seu aire, segons la disponibilitat. Però el diumenge es troben per assegurar-se aquest moment entre amics.

Els rols de treballador i consumidor, com a conceptes generalitzats entre la població, es van desenvolupar al llarg de la industrialització. Primer va ser el rol de treballador, a mesura que augmentava l’escala de producció i la divisió del treball. Després va ser el lleure, que es va associar al consum, quan la màquina productiva va començar a inundar el món de les mercaderies, i es va prendre consciència de que calia accelerar el ritme del consum.

En el cas del lleure, el punt d’inflexió es podria ubicar a la Gran Depressió dels anys trenta. Diferents economistes, polítics i en general pensadors de l’època, es van adonar de la necessitat d’incrementar el consum per reactivar l’economia. Consum per part dels Estats, i consum per part de la classe treballadora. El concepte de temps lliure va anar quallant, i es va reivindicar, es van reclamar drets. Entre els pensadors del moment hi havia Bertrand Russell, que a l’any 1934 va publicar Elogi de la ociositat.

hort urbàEn aquest document, un clàssic avui en dia, el filòsof britànic va concebre un lleure oposat al treball, i en general a tota activitat productiva. La tècnica moderna, va afirmar, ha fet possible reduir la quantitat de treball necessari per assegurar allò imprescindible per la vida de tothom. A causa de l’augment de l’escala, de la concentració i innovació dels factors de producció, la productivitat havia augmentat molt, ja en aquella època, els estocs de mercaderies s’acumulaven, el ritme de consum no era suficient per buidar els magatzems. És necessari, per tant, dotar als treballadors de més temps lliure i capacitat de consum, va proposar textualment Russell, associant temps lliure a consum, plantejant-ho com una necessitat econòmica i a la vegada una reivindicació social

Es va definir llavors la dualitat de moments, de rols. Per una banda, es configurava l’esfera del treball, acotat en el temps i amb remuneració augmentada respecte de l’època anterior. Per altra banda, es creava una segona esfera del lleure, caracteritzada pel descans, el gaudi, però sobretot, travessada pel consum. Pensem massa en la producció i massa poc en el consum, afirmà Russell. Com a conseqüència d’això, concedim poca importància al gaudi i a la felicitat senzilla, i no jutgem la producció per el plaer que dóna al consumidor.

Lleure per una banda i producció per l’altra, doncs, que equivalia a convertir-nos en consumidors i productors de forma alternativa. Dues realitats separades, mútuament excloents, que van condicionar des de llavors la nostra economia i la nostra forma de vida, els valors, el sistema de drets, las reivindicacions polítiques i les lluites socials, la nostra pròpia identitat, que no sabia com casar el treballador i el consumidor que representàvem consecutivament.

Encara que no hauríem de llegir aquest passat en clau censuradora, com si d’un error es tractés. Aquella fórmula dicotòmica entre treballador i consumidor, que avui potser interpretem des d’una postura crítica, va ocasionar una injecció de dinamisme inèdit en l’economia, va ajudar a remuntar la Gran Depressió, possibilitant el major període de creixement i abundància que s’ha vist mai a la història de la humanitat, o en tot cas, per una part de la humanitat.

Però el fet és que avui som a l’hort, i això és el que compta. I no hi som per casualitat, sinó perquè sabem que, d’alguna manera, aquella vella fórmula especialitzada i dicotòmica s’ha esgotat.

Quan passem el nostre temps lliure cultivant l’hort urbà, quan fem conserva amb els productes recol·lectats, quan amassem el pa, o quan fem ganxet o mitja com les nostres àvies, estem en realitat assajant quelcom nou. Redefinim a través d’aquestes praxis la vella fórmula dicotòmica de treball i lleure, la subvertim. Unes praxis que es concreten encara de forma artesanal, amb eines que procedeixen sovint de períodes anteriors a la industrialització. Però cada dia més incorporem tecnologia que sintonitza amb la petita escala: panificadora elèctrica, thermomix, reg automatitzat, plaques solars fotovoltaiques, impressores domèstiques en 3D… En el darrer apartat, reprendrem el tema.

 

TEMPS

El treball a l’hort urbà requereix constància, però és una constància tranquil·la, podríem dir, coneguda. El procés segueix uns ritmes propis, variables en funció de la meteorologia, però previsibles. Cada hortolà planifica el seu treball a mida: quantitat de temps, intensitat d’esforç, horari…

A diferència del treball convencional, a l’hort rarament ens sincronitzem amb el procés productiu, amb les plantes o amb els altres hortolans. Tot segueix el seu curs, constant, i nosaltres hi anem quan volem i ens acoblem, sense necessitat de quadrar horaris. Als horts comunitaris, compartits, no es queda necessàriament a una hora concreta per treballar. A mesura que cada hortolà assumeix les seves responsabilitats, el procés productiu segueix el seu curs. A excepció de moments molt puntuals, com pot ser una reunió estratègica o simplement per veure’ns i passar-ho bé entre tots, per relacionar-nos.

En realitat en molts  treballs actuals ja no es requereix tampoc d’horari laboral, ni en quantitat d’hores treballades ni en l’hora d’inici i final de la jornada laboral. Això és en gran part gràcies al treball online. Per què sincronitzar-nos si ja estem tots sincronitzats de forma permanent i en qualsevol lloc? Encara que de vegades pervisquin velles tradicions encara no adaptades a les noves realitats.

L’Oriol treballa d’informàtic en una important empresa de serveis financers, a Barcelona. Treballa de dilluns a divendres, de vuit del matí a dues del migdia. Tots els dies de la setmana laboral. Ens comentava com d’absurd veu el seu horari: “Quasi tot el treball podria fer-lo des de casa, a l’hora que en vingués de gust. Potser podria anar a l’empresa un dia a la setmana, per a reunions, per veure els companys, encara que fins i tot això també ho podria fer online…”

Un plantejament molt diferent és el que exposa l’Aleix, membre de Communia, una petita cooperativa de serveis informàtics de Terrassa.

En realitat sí que ens veiem sovint, per treballar conjuntament. Tot i que no seria necessari…però ens agrada veure’ns i passar l’estona junts, no sé, ens sentim bé. Encara que tampoc no hi ha una rigidesa, ni d’horaris ni de control, cadascú s’organitza com vol”. La seva oficina està ubicada a l’Ateneu Candela, un centre popular on conflueixen altres iniciatives econòmiques, culturals i lúdiques.

A l’hort urbà, paradoxalment, tot i ser un treball sobretot offline, permet experimentar aquesta llibertat d’horaris, el control del propi temps, l’organització del treball en funció d’un mateix. I és que els hortolans no es sincronitzen entre sí, no s’acoblen en el temps, sinó durant un procés. No importa l’hora i el minut, o el moment concret de començar i acabar, la qüestió és incidir en el cultiu per tal que surti endavant.

En realitat, l’hort urbà se’ns presenta com un laboratori del temps. Un lloc excepcional on experimentar i entendre les vicissituds de la dimensió temporal, les seves diferents concepcions històriques, les seves modalitats filosòfiques i les seves implicacions psicològiques.

Quan mirem al nostre voltant, i també cap el nostre interior, percebem un acusat estrès pel pas del temps. Ens lamentem que se’ns escapi, tenim por de perdre’l, de malgastar-lo, de no organitzar-lo bé. És interessant saber que no sempre ha estat així a la història, més aviat és un fenomen recent. Té el seu origen a la Revolució Industrial (Plattner, I. 1995).

Les societats de base agrícola o recol·lectora concebien el temps com una repetició constant, com el retorn circular d’allò que ja havia ocorregut anteriorment. El passat tornava, i el futur, en certa mesura, era conegut, d’aquí la importància del saber dels vells per aconsellar en la presa de decisions. Es tractava de societats amb una forta connexió amb la naturalesa. La successió dels cicles naturals, que es repeteixen incessantment, marcaven un ritme invariable i inalterable. No hi havia possibilitat d’accelerar el temps o esprémer-lo ni estalviar-lo de cap manera. Uns períodes requerien el màxim esforç, per exemple durant la recol·lecció o la cacera, d’altres, en canvi, permetien el descans i la vida social. Una constància inconstant, pautada pels cicles, molt diferent de la jornada laboral industrial.

Amb l’arribada de la industrialització, la vella concepció circular fou substituïda paulatinament per una de lineal, on el pasat quedava allà, i el futur era territori desconegut a conquerir. El treball als tallers i a les fàbriques ja no depenia de les condicions atmosfèriques, ni de les estacions de l’any, i encara menys dels cicles lunars. S’esvaïren les pautes naturals, que es van substituir per les pautes del rellotge. El temps, poc a poc, es va tornar abstracte: es podia expandir o contraure, fragmentar a voluntat, estalviar o invertir.  

En aquest context, la sincronització va ser una de les grans fites de la industrialització. La producció es va fer cada cop més complexa i massiva, va requerir una especialització creixent. Amb això, es va fer necessària la màxima sincronització dels diferents processos. El rellotge va ocupar aquí un espai central, com a medidor del temps abstracte (Plattner, I. 1995).

Un temps abstracte, lineal, sincronitzat, i també escàs, des del moment que es va convertir en factor per augmentar la productivitat. Es van assentar així les bases de l’estrès en la nostra vida quotidiana.

Però l’hort urbà és diferent… Experimentem els cicles, comprenem les pautes circulars, ens submergim en una altra concepció del temps. L’hort ens apropa a l’experiència de les estacions, els cicles lunars, i ens invita a dansar al ritme de la naturalesa, que és pacient, hipnòtic. I ens relaxem… A la vegada, comprenem que això tampoc és allò que ve, perquè  no és temps de lligaments, en el fons, ni tan sols de les pautes naturals. El que ve és organització del temps a mida, és responsabilitat personal, és LLIBERTAT.

 

ÈTICA

L’hort urbà d’avui és ecològic, no s’entén d’una altra manera. A diferència de l’hort d’ahir, els hortolans contemporanis estan atents al cuidat del medi ambient i de la seva pròpia salut alimentària. Veuen l’hort urbà com un espai natural, ple de vida que s’ha de respectar, o fins i tot potenciar. Les tècniques de cultiu, les llavors, els adobs, els tractaments per a les plagues… totes aquestes praxis estan orientades a promoure l’ecosistema hortolà, el seu equilibri.

Si ens hi fixem detingudament, la concepció ecològica no consisteix tan sols en una guia pràctica de cultiu, un grapat de tècniques concretes sense més. Sinó que s’acompanya d’una actitud, un mode de procedir que s’articula com a discurs ètic (Boff, L. 2001).

Mai se m’ha passat pel cap tirar-li verí”, afirma la Natalia amb rotunditat. “A la llarga”, assegura, “la terra agafa força i és capaç de mantenir l’equilibri“. A la Natalia li agrada que l’hort sigui natural, aposta “per la naturalesa, fer-la prevaldre, creure en ella. La naturalesa és bona, t’ho retorna“.

En realitat, ètica i ecologia tenen molt en comú. Les dues disciplines tracten sobre les relacions, encara que a diferent nivell. L’ecologia estudia les relacions entre els éssers vius, i amb el medi que habiten. L’ètica, en canvi, s’ocupa específicament dels humans, de les relacions entre sí i amb el món que els rodeja. Una ètica ecològica és, doncs, una ètica que considera a la vegada ambdues esferes relacionals, les dels humans i les de la naturalesa, considerant-les en el seu conjunt, com un tot coherent.

Una ètica, així, basada en la preservació dels ecosistemes, que estableix els valors de la vida, que prioritza el manteniment dels cicles naturals, que defineix unes societats humanes sostenibles que es desenvolupen harmoniosament amb l’entorn natural. Una ètica que parla de forma anàloga de les relacions socials. Que promou el reconeixement i la solidaritat entre les persones, l’ajuda i la col·laboració mútues, com ja hem vist a l’apartat de l’hort  productiu. Una ètica que parteix dels valors de la diversitat i la inclusivitat com a factors d’equilibri social, que confia en les persones, que els dóna temps, que deixa que expressin lliurement les seves identitats. Allò que és vàlid per a l’hort ecològic, entenem, és vàlid també per a la societat.

En Carles prioritza el cultiu ecològic per damunt de tot: “Si tu a la terra no fas més que titar-li verí i productes tòxics, en aquesta terra no hi creixerà res. A la terra hauríem de tractar-la millor, perquè és el lloc on vivim, que ens dóna menjar, i beure”.

Pel Carles, la terra és el lloc on viu, es casa seva. I de fet, el terme ecologia significa precisament això: està compost pels termes grecs oikos, que vol dir casa, i logos, que significa reflexió o estudi. Ecologia és, doncs, l’estudi de les condicions i les relacions que conformen el nostre hàbitat. D’aquesta manera, quan optem per un hort ecològic, i insistim en això, estem considerant aquest espai de terra com si es tractés de casa nostra. Una casa habitada també per altres éssers vius, amb els mateixos drets ja que són els nostres familiars, els nostres amics, als que respectem i amb qui volem interactuar de forma positiva. 

Si jo vull que em respectin”, diu en Carles, “he de respectar tot allò que em rodeja. I això comença per la terra…”.

L’hort urbà és, doncs, el començament. Un espai on iniciar una actitud, on poder assajar-la, entendre-la millor. Per després traslladar-la a la societat.

 

ESPIRITUALITAT

En l’anterior apartat hem parlat d’ètica, una ètica expressada i actuada a partir de les nostres conductes hortolanes. Una ètica que es viu i s’ha d’experimentar a través d’experiències profundes, espirituals, que amplien la nostra percepció i arrenquen poderoses conviccions.

La Carta de la Terra(Boff, L. 2001), document impulsat per les Nacions Unides, posa èmfasi en afirmar que la Terra està viva, i amb la humanitat forma part d’un vast univers en evolució. Avui en dia, diu textualment, està amenaçada en el seu equilibri dinàmic, degut a les formes explotadores i predadores a les que ens hem habituat els humans. Davant aquesta situació global, tenim el deure sagrat d’assegurar la vitalitat, la diversitat i la bellesa de la nostra Casa Comuna. Per aquest motiu, reivindica que hem d’establir una nova aliança amb la Terra, i un nou pacte social de responsabilitat entre tots els humans, basat en la dimensió espiritual de reverència davant el misteri de l’existència, de gratitud pel present de la vida, d’humilitat en considerar el lloc que l’ésser humà ocupa a la naturalesa. 

Una ètica ecològica, doncs, que porta a una obertura de la vivència espiritual. Però… a què ens referim amb espiritualitat?

Ets tu i les plantes”, ens revela la Natàlia, quan ens explica la vivència del seu petit hort. “És un silenci… em proporciona com una pau, m’agrada, no sé,…. és una tranquil·litat interior“.

És un estar tranquil, pausat, obert a l’entorn, en silenci” diu el Joan, que cultiva una finca agroecològica. “En pau amb un mateix també. Sense tants alts i baixos de l’estat d’ànim, sense la histèria de la vida moderna”. “Per a mi”, afegeix, “és una manera de retrobar-nos a nosaltres mateixos, de saber d’on venim, qui som, per què estem aquí… llavors, allà on pots extreure més explicacions és als orígens, a la natura, potser és allà on pots trobar més respostes…”.

L’espiritualitat és una obertura. Una obertura a comprendre el significat de la vida, a indagar en el seu misteri. És una actitud de cerca del sentit de viure. Diem que una persona és espiritual quan busca i afronta les grans qüestions que la vida planteja. Qüestions que moltes vegades no tenen respostes definitives, encara que no necessàriament sense resposta (Solomon, R. C. , 2002).

En el context de l’hort ecològic, la dimensió espiritual és present en més o menys grau. Algunes tradicions o escoles d’agricultura ecològica, biològica o orgànica, promouen concepcions obertament espirituals. L’agricultura biodinàmica basada en la antroposofia de Steiner; l’agricultura natural de Masanobu Fukuoka, que deriva més tard en l’hort sinèrgic D’ Emília Hazelip, adaptat a la mediterrània; o el cultiu vibracional de Quico Barranco.

Es tracta de tècniques rituals, praxis que ens aproximen i ens guien en l’experiència profunda de l’hort. Parlem de vivències espirituals obertes a la naturalesa, on ens sentim expandits o diluïts en aquest entorn, que ja no veiem en les seves diferents parts, sinó com un tot coherent i orgànic del qual en formem part. Una obertura a l’exterior, que, no obstant, comença per un viatge a l’interior d’un mateix, a través de la sensació de quietud, de pau, de contemplació interior, una experiència oceànica que és de tipus gnòstic. En aquest sentit, es tracta d’un viatge sobretot personal, que ha de realitzar un amb sí mateix, potser amb el suport de mestres, però necessàriament sense intermediaris.

Espiritualitat directa, diria algú. Que podem trobar-la a partir d’una praxis productiva, la de l’hort urbà, en un entorn obert, lliure, sense portes per haver d’entrar. Una activitat que per a molts és a l’hora treball i ritual sagrat, una via de sosteniment material i també una camí per perseverar en el significat de la pròpia vida.

UN ALTRE TREBALL ÉS POSSIBLE?

Hem descrit el treball a l’hort urbà a partir de sis perspectives diferents: des de la identitat, des de la triple acció re-co-autoproductiva, des del temps lent i circular, des de l’ètica ecològica, i finalment des de l’espiritualitat vinculada a l’experiència agrícola.

A partir d’aquí, reprenem la pregunta inicial: per què l’hort urbà està de moda? En realitat, s’ha anat responent al llarg de la conferència: l’hort torna com un joc. Un joc que ens permet experimentar, dialogar, entendre. Assajar altres fórmules, altres valors, desenvolupar praxis que semblen molt arcaiques, però que són a la vegada molt noves. A l’hort urbà fem “com si”, és real, però sobretot és simbòlic. Allò que representem, el nostre discurs, sobrepassa desmesuradament la praxis concreta de cultivar verdures, la desborda. Perquè estem jugant.

Un joc amb diferents elements: aixada, llavors, gallines, aigua, pots de conserva… Però és més complex. L’hort urbà és tan sols un dels escenaris possibles. Quan amassem el pa amb les nostres mans, o l’elaborem amb la panificadora; quan ens despleguem creativament a través del bricolatge, o quan fem ganxet; quan intentem reparar els nostres electrodomèstics buscant solucions per internet… en tots aquests hobbies es troben traces d’allò que hem anat explicant al llarg de la conferència. Fins i tot quan ens sentim atrets per instruments tecnològics de producció a petita escala, com plaques solars fotovoltaiques, o les impressores domèstiques en 3D, capaces potencialment de fabricar qualsevol objecte a casa… Activitats productives anàlogues a l’hort urbà, que sembla que experimentin el mateix boom, que formin part de la mateixa tendència. Apareixen moviments vinculats amb totes aquestes eines i praxis… Per a una visió sintetitzada d’aquest fenomen, podeu fer una ullada al llibre: Crafts, makers y III revolución industrial, d’Elisabet Rosselló (2013).

El fet és que a l’hort urbà, al taller o al menjador de casa, també podem produir, i ens agrada fer-ho. Desenvolupar activitats productives a escala reduïda, en contextos familiars, o entre amics. Ens agrada jugar a representar aquesta forma de produir que a la vegada és lleure i a la vegada és treball, que es dóna com a activitat inserida a la vida mateixa. Una forma de treball que ens vincula als nostres objectes, que ens aporten identitat, amb els que fem intercanvis personalitzats i plens de significat. Un treball que és pausat, tranquil, i que s’adapta al nostre cicle personal. Que participa també d’una ètica ecològica que atén amb delicadesa el nostre propi ser a través de la cura del cos i l’oportunitat espiritual del contacte amb la terra 

Una praxis, la de l’hort urbà i d’altres, que s’assemblen en alguns aspectes a les d’abans de la revolució industrial. Amb algunes de les seves eines artesanals, coneixements ancestrals, amb la seva petita escala, semblen representacions nostàlgiques i idealitzades d’un passat remot… No obstant, són a la vegada activitats que combinen innovació amb artesania, petita escala amb abast global -a través d’internet- i fins i tot alta tecnologia amb baix cost. Chris Anderson, al seu llibre Makers, the new industrial revolution (2012), assegura que el que estem veient va molt més enllà que simples hobbies, és infinitament més ambiciós: estem davant d’una transició històrica. La mateixa idea de fàbrica està canviant.

Des d’una perspectiva més integrada, el Grupo Cooperativo de las Indias parla d’Economia Directa, en línia amb autors com John Robb i la Fundació P2P. Una economia basada en el coneixement lliure, la reducción de l’escala de producció, el fabbing. Una economia d’abast global però personalitzada, sotmesa a innovació constant i desenfrenada, on la creativitat és essencial. Travessada també per la tecnologia i l’altíssima productivitat, on el treball assalariat es redeix dràsticament però en un context d’abundància material i social, paradoxalment ple d’oportunitats productives. Un treball ubicat en un context d’abundància, on la necessitat dóna lloc al desig.

Tots aquests autors parlen d’un nou mode de producció, que a la vegada porta un nou concepte de treball. Un treball molt semblant al que hem descrit avui en aquesta conferència.

I així, doncs, nosaltres estem aquí, a l’hort, amb el nostre barret de palla, traient herba amb l’aixada. Però estem expectants, empesos a donar forma als futurs que venen.

 

Referències bibliogràfiques

Achotegui, J. (2010). Cómo evaluar el estrés y el duelo migratorio. Llançà: El mundo de la mente.

Anderson, C. (2012). Makers. The new industrial revolution. New York: Crown Publishing.

Boff, L. (2001). Ética planetaria desde el gran sur. Madrid: Trotta.

Erikson, Erik (1968). Identidad, juventud y crisis. Buenos Aires: Paidós.

Grup Krisis (2002). Manifiesto contra el trabajo. Barcelona: Virus.

Marx, K. El Capital. Volum 1, capítol 1, apartat 4: El fetitxisme de les mercaderies i el seu secret. [http://www.marxists.org/catala/marx/capital/me23_049.htm#Kap_1_4]

Neimeyer, R. A. (2007). Aprender de la pérdida. Una guía para afrontar el duelo. Barcelona: Paidós.

OME 5 (1978). Obras de Marx y Engels, volumen 5. Barcelona: Grup Editorial Grijalbo

Plattner, I (1995). El estrés del tiempo. Barcelona: Herder.

Rifkin, J. (1995). The end of work. The decline of the global labor force and the dawn of the post-market era. Nova York: G. P. Putnam’s Sons.

Rosselló, E. (2013). Una historiadora en el futuro – Recopilación temática 2012-2013: Crafts, markers y III revolución industrial. http://elisabetrosello.blogspot.com.es/

Solomon, R. C. (2002). Espiritualidad para escépticos. Meditaciones sobre el amor a la vida. Barcelona: Paidós.

Toffler, A. (1980). The third wave. Future shock. New York: Bantam Books.

Torre, S. de la (1997). Creatividad y formación. Mèxic: Trillas.

Ugarte, D. (2010). Los futuros que vienen. Biblioteca de las indias. http://lasindias.org/los-futuros-que-vienen/

Vidal, A., Prades, V. (2013). Elogi de l’hort urbà. Vilafranca del Penedès: Edicions i propostes culturals Andana.

Winnicott, D. W. (1982 (2ª edición)). Realidad y juego. Barcelona: Editorial Gedisa.

 

 

This work, unless otherwise expressly stated, is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 International License.

css.php