La presentació a Barcelona, en imatges

 

IMG_2291

 
IMG_2294

IMG_2299

IMG_2301

Entrevista al programa de ràdio “Pagesos de Ciutat”

És un hort de balcó Sobirania Alimentària?

El proper divendres 13 de desembre serem a l’Àurea Social per presentar el llibre “Elogi de l’hort urbà“. La presentació serà en el marc d’un cicle de xerrades sobre sobirania alimentària, de manera que estem preparant una presentació que posi èmfasi en la temàtica del cicle. Per fer-ho, hem pensat plantejar la qüestió de si els horts de balcó són o no són sobirania alimentària. Una pregunta pensem que poc resolta.
Si cerquem en la bibliografia del tema, revistes, blocs, etc, trobem que es dóna una associació clara entre horts urbans i sobirania. Es fa referència a diferents experiències d’horticultura urbana, i es quantifica fins i tot el seu pes en la producció d’aliments (la revista de Nyéléni, en el seu nº 11, del setembre de 2012, ens proporciona la xifra de 800 milions de camperols cultivant horts urbans, a partir dels quals aporten un 15-20 % de la producció mundial d’aliments). Són xifres significatives, evidència de sobirania real. Ara bé, són aquests horts urbans equivalents als nostres hortets de balcó?

Aquí ens adonem que el concepte “Hort urbà” és molt ampli, difús en els seus límits. No sabem on comença i on acaba, exactament. Sovint es mescla també amb els horts periurbans, que a casa nostra representaria per exemple tot el Parc Agrari del Baix Llobregat. Per aquest motiu hem centrat el post en els horts de balcó, especificant aquesta tipologia d’hort, més a prop de les torretes dels geranis que no pas dels horts urbans de què ens parla Nyéléni en el seu informe. Centrant-nos en aquests horts de balcó també ens acosta als límits urbans de l’hort, quan allò urbà es converteix en predominant, i la part agrícola esdevé merament simbòlica. Perquè és una constatació evident que els horts de balcó no creen abundància d’alments. Pensem que ningú s’atreviría a fer-ne un estudi quantitatiu… En aquest sentit, en el sentit literal, no poden ser considerats com agents de sobirania alimentària.

Arribats a aquest punt, podríem despatxar fàcilment la qüestió plantejada. Però no és tant senzill. Quan escoltes els hortolans de balcó, sents el que ens expliquen, els seus motius, el que els motiva a cultivar, ens parlen del goig de l’autosuficiència, de voler el control sobre allò que mengen, de saber el que hi tiren i el que no hi tiren… Autosuficiència, control, empoderament, sobirania alimentària. Simbòlica més que no pas real, cert, però sobirania.

També acabaríem despatxant la qüestió si els horts de balcó fossin un fenomen rar, ocasional. Quan en Josep Mª Vallès va engegar Horturbà, deu fer tan sols 10 anys, i va començar a fabricar taules de cultiu a Barcelona, era cosa de pocs. Ningú s’esperava el boom que s’acostava. Ara són moltes les empreses que ofereixen taules de cultiu, i encara són més els ciutadants que se les fan ells mateixos, o utilitzen les torretes dels geranis.

Simbòlic, sí, però tot un fenomen de masses. Com comentava l’Àlex Guillamón, coordinador d’Entrepobles, a la xerrada del passat dijous a l’Àurea Social, hagués estat impensable fa uns anys trobar tomaqueres i pebroteres en una botiga de plantes ornamentals a Barcelona. Estan canviant coses, apareixen nous valors, i la gent vol participar-ne. Encara que ho faci de forma contradictòria, perquè mentre cultiva el seu hortet, majoritàriament segueix comprant la fruita i les verdures en supermercats pertanyents a grans cadenes de distribució i venda.

L’hort és una paradoxa, en parlem al llibre. Però una paradoxa que ens ajuda a dialogar amb nosaltres mateixos, a avançar col·lectivament. L’hort de balcó no és sobirania real, però sí simbòlica. És el camí que tots volem seguir. És una reivindicació de canvi real. Ara només cal posar-nos a caminar ben decidits.

 

Presentació del llibre a Barcelona

Presentem el llibre a Barcelona el dia divendres 13 de desembre, a l‘Àurea Social. Ho fem en el marc d’unes jornades sobre Sobirania Alimentària. Aquí teniu el cartell de les diferents xerrades.

Hort urbà: decreixement o nova revolució industrial?

En resposta a l’exposició Apunts (a punt) per al Decreixement, que ens proposa el Centre cultural La Casa Elizalde a través del grup d’artistes i poetes Cargol treu banya.

L’exposició Apunts llença una reflexió -artística- al voltant del decreixement, com a concepte i com a moviment. Com a concepte, ens introdueix als seus diferents eixos, l’econòmic, el polític i el social, que plantegen conjuntament una crítica aferrissada a la societat del consum, i en general al consens general sobre el creixement il•limitat. També se’ns mostren experiències concretes, un ventall d’iniciatives i moviments locals que han fet seu el discurs decreixentista, com són Can Masdeu, Tarpuna, Can Piella, Coop57, la Cooperativa Integral Catalana i l’Àurea Social, entre d’altres.

No volem entrar ara i aquí a explicar el concepte del decreixement, altres ho han fet, podeu fer cap aquí, o aquí. Tampoc és la nostra intenció, tal i com s’intueix pel títol, elaborar una crítica sobre el decreixement, el seu discurs, també altres ho han fet. En realitat, la crítica a la tesi del decreixement s’ha formulat des de molts angles; a nosaltres ens agradaria ressaltar la que llença el grup cooperatiu de las Indias, en un article titulat ¿Decrecimiento o abundancia? David de Ugarte hi contraposa la lògica de l’escassetat, atribuïda al decreixement, a la lògica de l’abundància, pròpia segons ell de l’Economia directa i el mode de producció p2p, que considera com a model capaç de superar les contradiccions del creixement en l’economia capitalista.

Però més enllà del debat sobre el concepte en sí, sobre el decreixement com a discurs, nosaltres volem entrar a parlar de les praxis concretes, dels moviments que han adoptat aquest mateix discurs. I sobretot, d’aquells que ho han fet des de l’agricultura urbana, com és el cas d’alguns dels que s’han esmentat anteriorment. Volem preguntar-nos si el que fan pot explicar-se des del decreixement, o existeixen altres marcs econòmics, polítics, socials, altres discursos on les seves praxis gaudeixin d’un encaix més satisfactori.

Al llibre Elogi de l’Hort Urbà elaborem un relat propi del treball a l’hort. Horts de lloguer, de balcó, municipals, comunitaris, socials, terapèutics… tot un boom que mirem d’explicar. Preguntem als hortolans per què són allí, per què cultiven l’hortet, què els motiva. Tractem d’entendre com vivencien aquest treball, aquesta activitat productiva normalment no laboral, més aviat lúdica (hort generatiu). Analitzem el vincle entre aquests productors i els seus productes (hort reproductiu, hort identitari), descrivim l’actitud experimentadora dels hortolans (hort creatiu), el seu goig per l’autosuficiència (hort autoproductiu), pel treball en comú i entre iguals, en xarxa, especialment en el cas dels horts comunitaris i socials (hort coproductiu). I arribem a la conclusió que l’hort té un component simbòlic que desborda l’hort real, que sobrepassa de forma exagerada la praxis concreta, literal, allò que es veu a ull nu.

L’hort és un joc, considerem. Un joc per grans i petits, on representem valors ecològics, conviccions espirituals, on expressem lluites polítiques i antipolítiques, on fem treball de dol migratori, on assagem una nova forma de produir i consumir. Un nou mode de producció. Però que no necessàriament és decreixement. La nostra proposta parla de l’Economia directa, basada en el coneixement lliure, la reducció de l’escala de producció, el fabbing, una economia d’abast global però personalitzada, sotmesa a innovació constant i desenfrenada, travessada per la tecnologia i l’altíssima productivitat, on el treball assalariat es redueix dràsticament però en un context d’abundància material i social. Aquesta tardor es va realitzar a l’Ateneu Candela, a Terrassa, un cicle de conferències sobre aquest temàtica, sota el títol: La producció col·lectiva a Terrasa. Passat, present i futur. Recomanable, emocionant.

Avui per avui, una realitat embrionària, però que pugna per implantar-se a partir d’una nova revolució industrial. I mentre despunta, es visibilitza ja a l’horitzó, nosaltres juguem al nostre hort, produïm simbòlicament, assagem futur, ens entrenem tot divertint-nos. No tant a decréixer, com a plantejar un nou sistema econòmic i social que substitueixi definitivament el capitalisme.

La mostra de Cargol treu banya es podrà visitar a La Casa Elizalde del 12 de novembre al 20 de desembre de 2013. El dia 12 de desembre, a 2/4 de 8 del vespre es farà un debat titulat ‘Tot sembrant decreixement, 8 col·lectius que ja el conreen’, que comptarà amb representats d’alguns d’aquests moviments.

horticultura open

Moviment Maker i horts urbans

En el moment d’adquirir el llibre, alguns lectors s’han quedat encuriosits -o perplexos- per la cita inicial que dediquem al llibre de Chris Anderson Makers, the new industrial revolution (2012). La cita diu així: Penses que les dues últimes dècades han estat interessants? Doncs espera…

I això, què hi té a veure amb els horts urbans? S’han preguntat aquests lectors. Doncs bé, aquests dubtes es dissipen al llarg del llibre, garantit.

En parlem abastament en els capítols de l’Hort generatiu i l’Hort amb D.O. pròpia. L’hort urbà és un espai de lleure, afirmem, però un lleure no associat al consum passiu, com ens hem acostumat. L’hort és productiu, s’hi genera, s’hi crea, s’hi treballa, s’hi produeix. És lleure productiu, i per tant un espai idoni on jugar, experimentar i reflexionar al voltant de la producció. De nosaltres com a productors, del nostre rol de treballadors, i en general al voltant de la manera de produïr, del mode de producció. De la forma de producció tradicional, i de les noves tendències en economia, que descriu Chris Anderson al seu llibre.

Nosaltres no desenvolupem un discurs sobre aquestes tendències, no ens pertoca ni és la nostra especialitat; les introduïm, això sí, i les adoptem com el marc més escaient per entendre els motius de l’hort urbà, els perquès del seu esclat, o si més no alguns d’aquests perquès. Desenvolupem els conceptes d’hort reproductiu, hort creatiu i d’hort autoproductiu, vissicituds de l’acció productiva que, assenyalem, són també presents en altres moviments com el Do It Yourself i el moviment Maker, de què parla Chris Anderson.

Hi ha trets comuns entre sí, que els equiparen i els diferencia de l’activitat productiva tradicional. Ara bé, entenem que pot haver-hi dificultat en percebre’n una continuitat, sobretot entre horts urbans i moviment Maker, travessat aquest per la tecnologia: què hi té a veure una impressora 3D o una placa d’Arduino, propis del moviment Maker, amb un hort urbà? Per dissipar aquest salt, al llibre exposem el cas de Refarm The City, una experiència d’hort urbà que fa un ús intensiu de les tecnologies lliures. Tot plegat molt recent, el juliol de 2013 inauguraven un hort a Tarragona (notícia). Un cas que marca tendència, pensem.

Intervenció de Frederic Cuscó a la presentació del llibre

Hem volgut compartir amb vosaltres el parlament que va fer el psicòleg Frederic Cuscó durant la presentació de l’Elogi de l’hort urbà a Vilafranca. Amb el seu permís, el publiquem de forma íntegre. Va ser intens escoltar-lo, i ha estat intens tornar-lo a llegir de nou. Esperem que també ho sigui per als lectors del bloc i del llibre.

————————————————————————————————————

Bon vespre a tothom.

Intervenció d'en Frederic Cuscó

Intervenció d’en Frederic Cuscó

El títol del llibre és ben èxplicit i m’agrada perquè és honest, molt clar: “Elogi de l’Hort urbà”. I a mi, en certa manera, em toca, ara, fer un elogi de l”Elogi de l’hort urbà”. Però també haig de dir que m’ho han posat fàcil, l’Albert i la Vanessa: és fàcil, com podreu comprovar, fer una bona collita, arreplegar una bona recol•lecció d’arguments per elogiar el llibre.

Si a mi em fessin escollir un subtítol, em quedaria amb una pregunta, que es pot trobar en un paràgraf, que trobo tan senzilla com genial,:

Què fem cultivant un enciam amb tan esforç quan podem anar còmodament a la botiga?

En certa manera el llibre és una exhaustiva i interessant resposta, o manat respostes, ben escrites, i amb la gràcia afegida de les il•lustracions de la Natàlia, la germana de l’Albert.

I els mateixos autors apunten:

Des de ben endins una veu insistent ens impulsa a cultivar; ens fa falta, ens agrada, ens hi sentim atrets…

I és que, i en això coincideixo amb una idea que transmeten els autors al llarg del llibre, crec que tots portem un hort a dins. Penso que només fa falta que ens trobem amb alguns pams de terra de la que poder disposar i alguna cosa t’impulsa a sembrar i plantar i veure què passa.

Jo mateix recordo, de nen, anar a la cuina on la mare guardava les patates, enterrar al pati alguns trossos grillats, i anar regant i esperant a veure què passava.

Recordo l’emoció de la primera vegada que vaig veure com es començava a esquerdar la crosta de terra per on creixeria la patatera. Perquè clar, poses aquell tros de patata pansida, grillada, que et sembla que no té cap altre destí que no sigui les escombraries, i al cap d’unes setmanes es va convertint com per art de màgia -al llibre comparen l’hort amb l’escenari d’un mag- en una ufanosa i prometedora planta.

Així que al cap d’un temps d’espera -que com a nen que era se’m va fer etern- vaig poder collir entusiasmat unes patates, com aquell que desenterra un tresor (des d’aleshores, com molt bé podeu endevinar, tinc una debilitat manifesta per les patateres). Si he de dir la veritat, les patates que van sortir amb prou feines arribaven a la mida d’una nou, però sens dubte són les patates que m’he cruspit amb més il•lusió de la meva vida.

Però clar, com esmentava abans, quan ets un nen els mesos que transcorren des que poses la patata grillada fins que reculls el tresor, equivalen -com a mínim- a anys del món dels adults. De manera que, amb alguna pesseta estalviada, vaig anar a la botiga de llavors que encara hi ha al carrer de la Cort i vaig dir: no sé que vull sembrar però ha de ser d’alguna planta que abans d’un mes ja pugui collir-ne alguna cosa. Em van vendre un sobret amb llavors minúscules i altre cop, màgia potàgia, al cap d’un mes de regar-les cada dia vaig poder assaborir els raves que eren els més bons del món mundial. Perquè tal com diu el llibre: “un tomàquet collit del propi hort pesa més, és més dolç, alimenta més, i és més bonic…

Em ve el pensament, també, una llarga filera de torretes i recipients de tota mena que la meva iaia Palmira tenia, amb flors, bitxos, menta…, i com de forma ritual les anava regant quan s’acostava el capvespre. Crec que més que per gaudir de les flors -que també- responia a la necessitat o plaer de plantar i cultivar. Ella vivia a Vilafranca però provenia d’un entorn rural. Quan de bon matí el dissabte de mercat entraven els carros plens de verdures pel carrer de Sant Joan la iaia sortia amb un cabàs a recollir els fems -les cagarades dels matxos- i en un racó del pati ella anava mantenint un petit femer.

També penso, sense anar més lluny, amb la meva mare, que fa unes setmanes m’ensenyava tota orgullosa tres tomaquets menuts com un pèsol que li creixien en una torreta.

I cada vegada conec més persones -entre elles amics, família- que per diversos motius fan anar algun hort o planten alguna cosa: aquesta és la veritat.

Tot i que també, de forma experimental, vaig plantar alls, cebes, tomàquets, faves…. sóc ben conscient que no és ara el moment d’explicar les meves batalletes, no patiu…

Però es pot veure que no puc estar més d’acord amb l’explicació de l’Albert Vidal i la Vanessa Prades:

Des de ben endins una veu insistent ens impulsa a cultivar; ens fa falta, ens agrada, ens hi sentim atrets…

Tots dos són psicòlegs, col•legues, i al llegir el seu llibre m’he trobat amb un recurs didàctic que jo sempre agraeixo quan llegeixo llibres especialitzats de psicologia, que és la descripció de cassos i exemples concrets.

És molt agraït per qualsevol lector que, juntament amb les explicacions teòriques i hipòtesis, s’introdueixin noms propis i experiències personals que, per una banda ajuden a justificar i aclarir l’explicació teòrica i, per altra banda, per la curiositat natural que tenim els humans, són rebuts com si fossin una oportuna llaminadura. Així ens podem trobar, per exemple: “El cas d’en Jaume: la conspiració de la sopa de farigola” o “El cas de la Mima i el David: cultivar descalç”, “El cas de l’Albert: els seus cinc ceps” El llibre està farcit de cassos amb ocurrents subtítols. A que venen ganes de llegir-lo?

Hi ha explicacions teòriques molt interessants, hipòtesis, intuïcions i deduccions… però a més a més, doncs, és un llibre que toca de peus a terra -com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’horts- i incorpora molts testimonis, el resultat d’hores i hores de conversa amb hortolans. De totes aquestes converses i en surt un calidoscopi de motivacions i raons diverses, de tots colors, però totes -està clar- conflueixen en la importància que ha adquirit l’hort en la vida quotidiana de cadascú.

El llibre es troba dividit en capítols atenent a la diversitat de motivacions, finalitats, i intencions. I això, des d’un punt didàctic també és un encert. Tot i que com matisen ells mateixos “no es tracta de compartiments estancs… hem evitat en tot moment segmentar la realitat més del necessari”. Els capítols són els següents: Hort identitari, hort migratori, hort lent, hort generatiu, hort amb denominació d’origen pròpia, hort ètic, i hort espiritual.

Per posar un exemple. Primer capítol: Hort identitari. Comença així:

És pràcticament impossible cultivar un hort sense deixar-hi la nostra petja, la del peu i la de l’ànima. L’hort és un espai que modulem constantment, on creem idees i les duem a terme, on queda reflectida la nostra voluntat i la nostra idiosincràsia…

Vaig llegint el llibre i no puc més que arrepentir-me d’haver fet el ronsa quan un amic (que es va quedar sense feina i ja fa temps que s’està convertint en un autèntic hortolà, de la qual cosa tots en sortim beneficiats) em proposava, no fa gaire, de compartir un hort amb ell, assegurant-me que cadascú tindria el seu tros, cadascú ho faria a la seva manera… I jo em vaig quedar sense dir ni sí ni no, i ell que és molt discret i gens pressionador –suposo que per això som amics de tota la vida- no va insistir.

Perquè a mesura que vas llegint el llibre vas trobant molts al•licients i motius per dedicar un temps a cultivar l’hort. Des de l’hort com a recurs indispensable d’alimentació -com a “modus vivendi”- a l’hort més reivindicatiu o ideològic com va ser -tal com l’Albert i la Vanessa esmenten al llibre- l’hort que es va crear a la Plaça de Catalunya en el moviment del 15 M i que jo, personalment, no puc deixar d’associar a una coneguda consigna del Maig del 68 que deia: “Aixequeu les llambordes i hi trobareu la platja”. La recuperació o redescobriment de la naturalesa, del nostre vincle amb ella, com a reivindicació i com una proposta de futur.

Com és natural, i això és un plus, no falten al llibre, connexions amb el món de la psicologia. Parla de psicomotricitat, de com es treballa la motricitat fina desgranant mongetes, per exemple. Parlen de l’estrès del pas de temps. O diuen: “Els errors -parlant de l’hort- no són absoluts. L’any vinent ho podem tornar a intentar”. És veritat, l’hort sempre et dona altres oportunitats i això vol dir que pots experimentar el plaer d’aprendre. El llibre parla de llibertat i creativitat, com per exemple a “El cas d’en Carles: faig i desfaig” on el Carles afirma: “A l’hort ningú em mana, ningú em condiciona, és un espai de llibertat. És el meu espai, on faig i desfaig, que m’inspira. Aquí creo, faig les coses com a mi m’agrada fer”.

Terry Harting, especialista en Psicologia ambiental en una entrevista que llegia ahir mateix ressaltava “l’efecte restaurador de conrear hortalisses en terrasses o testos, només cal que vagin a veure horts urbans i hi veuran somriures. Conrear la teva pròpia verdura millora la salut mental”. Ell observa que “en entorns laborals on no hi ha espais verds i de vegades ni tan sols una finestra amb llum exterior –està pensant sobretot en països nòrdics- els empleats s’afanyen a posar a les taules cactus, ficus… el que poden”. I concloïa: “Qualsevol contacte amb la natura restaura en alguna manera la nostra psique“.

Al llibre “Elogi de l’hort urbà” es parla de psicologia, sí. Però també de mongetes del ganxet i de tomàquets de Montserrat, no us penseu. O de les conserves com una fórmula de sempre per: “compensar la inconstància productiva de l’hort i distribuir l’aliment al llarg de l’any. D’aquesta manera la casa de l’hortolà es converteix en un rebost agraït i generós. Un lloc segur, que referma conviccions i sovint apaivaga temors” . No em direu que això no és poesia: “la casa de l’hortolà es converteix en un rebost agraït i generós… un lloc segur…. apaivaga temors”.

En fi, no seria una bona presentació si us expliqués tot el llibre. Però que sapigueu que tothom hi té cabuda: “El jubilat que vol continuar sent productiu, el migrant que intenta integrar el seu passat rural, l´estressat que cerca vida pausada, la urbanita que pretén ser autosuficient, l’executiva que creu en una ètica de solidaritat i d’ajuda mútua o també la persona òrfena de religió que anhela espiritualitat.”

El llibre segueix una perspectiva tan àmplia que tothom s’hi pot sentir acollit. Oi que enteneu per què he dit al començament que era fàcil trobar arguments per elogiar l”Elogi de l’hort urbà”?

És conegut l’aforisme de Benjamin Franklin que diu: ”El temps és or” en el sentit d’esprémer cada minut per tal d’obtenir el màxim rendiment, pensant en la màxima productivitat. Però, llegint llibre, et vas convencent que potser sigui millor acollir-se a la proposta pausada i natural de l’hort, a la seva lentitud. De manera que en comptes de dir “El temps és or”, potser sigui millor dir: “El temps és hort”, acabat amb “t”.

La meva enhorabona als autors, l’Albert i la Vanessa, i també a l’editorial Andana -el Ramon- i a la Natàlia il•lustradora.

I el meu agraïment a tots vosaltres per haver-me escoltat.

Moltes gràcies.

Frederic Cuscó i Campllonch

Crònica de la presentació del llibre a Vilafranca del Penedès

El 15 de novembre va ser el dia escollit per la presentació del llibre de l’Elogi de l’hort urbà. L’acte va resultar tot un èxit d’organització i d’assistencia -la sala ben plena, unes cinquanta persones. La paraula la va prendre en Ramon Nadal, l’editor. La seva intervenció va ser breu, orientada a la obertura de l’acte i expressant la plena convicció en el projecte que es presentava. Va donar pas a la intervenció d’en Frederic Cuscó, psicòleg. El parlament d’en Frederic va ser emotiu, divulgatiu també, ja que va exposar sintèticament les línies bàsiques del llibre, que va valorar des del seu vessant de psicòleg. Però sobretot va ser una intervenció centrada en ell, en la seva experiència subjectiva. Va compartir moments de la infància, o moments també més recents, relacionats tots ells amb les plantes de l’hort i el seu cultiu. Va llegir alguns fragments del llibre, casos de persones que hi surten, i també fragments que li havien tocat especialment: “no em direu que això no és poesia, oi?”, va arribar a dir. Per nosaltres va ser molt intens, escoltar-lo, el nostre més sincer agraïment.

Llavors, havent acabat, va parlar la Vanessa en nom dels dos autors. La nostra intervenció va tenir diferents moments, una primera part on reflexionàvem al voltant del projecte, del seu inici, del significat que té per a nosaltres. La segona part la vam dedicar a exposar el contingut del llibre, llegint alguns dels casos que hi apareixen. Mentrestant, anàvem passant amb projector les nou il·lustracions del llibre, en el seu format original.

El torn de preguntes va resultar interessant. Vam parlar d’horticultura terapèutica, dels horts com a espai de trobada, fins i tot del projecte d’horts urbans de Vilafranca. I de molt més. El temps [lineal] va posar límit a l’acte, que va concloure amb un aplaudiment i la posterior dedicatòria de llibres, ritual imprescindible en tota presentació!

Des d’aquí volem agraïr moltíssim la presència de tots els assistents, de les persones properes i de les que no coneixíem. Moltes gràcies a tots ells!

Presentació del llibre a Vilafranca

El proper divendres 15 de novembre fem la primera presentació del llibre, a Vilafranca del Penedès. Serà a 2/4 de 8 del vespre al centre cultural de l’Escorxador. Anirà a càrrec de Frederic Cuscó, psicòleg.

Adjuntem la tarja de la presentació, cliqueu-la si la voleu veure de més de prop.

Targeto2

Els dilemes de l’hort urbà

L’hort és un espai de joc on cadascú marca les pròpies regles. Regles sobre el que es pot fer i el que no, i també sobre els objectius que es plantegen. Per un hortolà, guanyar serà sinònim d’obtenir una gran collita, per un altre, la victòria consistirà en descobrir que una parella de gripaus han triat el seu estany per fer-hi la posta. Per un tercer hortolà, en canvi, el joc perseguirà els dos objectius a la vegada.

En realitat, la complexitat del joc pot ser extraordinària, tant que sovint s’estableixen regles de joc contradictòries. Fet que ens situa en dilemes complicats que requereixen meditació -que també forma part del joc, per suposat.

Un dels dilemes pot aparèixer quan contraposem les regles de l‘hort ètic i les que apunten a l’hort amb D.O. pròpia. Per exemple, quan cerquem un tractament adequat per a l’hort ecològic o un que encaixi millor en les regles de l’hort autosuficient. No sempre són solucions coincidents. Vegem-ne un cas on es contraposen: bacillus versus tabac (a la imatge, la capsa és bacillus i la planta de la dreta és tabac).tabacibacillus

El bacillus thuringiensis és un dels productes fitosanitaris més respectuosos amb el medi ambient, i amb les persones. És altament específic per a erugues, es degrada ràpidament sense generar residus, i no té termini de seguretat. És a dir, es pot tractar i collir el mateix dia, sense riscos per a la salut. Així, s’adapta fidelment a les regles del joc ecològic. Però el nostre joc és més complex, hem dit. En aquest cas també cerquem l’autosuficiència, o sigui, la capacitat de cuidar un hort sense dependre dels productes del mercat. Llavors, ens adonem que el bacillus no encaixa, ja que ens és molt difícil d’obtenir pel nostre compte. Si cerquem per internet, aquest comunal de coneixement a l’abast de tots, segur que trobarem alguna proposta per autofabricar bacillus. Però difícilment convenci. És un procés complicat que no és a l’abast del comú de la gent.

Una altra opció per a tractar l’hort és el tabac. És una planta exuberant, resistent, apta per a l’hortolà més principiant, i molt efectiu per a les plagues. I és que el tabac mata, diuen els paquets de cigarrets; mata els fumadors i també mata un gran ventall d’insectes de l’hort. Sens dubte és una eina al nostre abast, potent, de fàcil maneig, que ens permet elaborar el propi tractament de forma autònoma i autosuficient. Ara bé, depèn de com l’utilitzem es pot vulnerar fàcilment les regles del joc ecològic.

Un bon dilema, doncs. Apa, a jugar!

 

css.php